Aquell dijous de desembre, en Nico no tenia classe, era día 6. Jo estava bastant estressada entre la feina i els estudis i disposava de poc temps lliure, aixi que m'havia reservat una matinada per anar a esmorzar a Figueres amb ell. Vaig arribar a casa seva sobre les 10h, ell ja m'esperava fora. Va pujar al cotxe i allà va començar la nostra petita excursió. Mentre conduïa, li preguntava sobre la seva vida, l'escola...I ell m'explicava que tenia bastants exàmens i deures. Al veure que estàvem en la mateixa rutinària situació, vaig decidir de sobte canviar els plans.

-Escolta! Que et sembla si agafem el cotxe i anem tirant aviam on ens porta?- li vaig preguntar.

- Vale!- va contestar ell sense hesitacions i confiant en la meva capacitat d'organització, més aviat desorganització en aquell cas.
Vam començar per sortir de Figueres direcció no sabia a on, tot i que em sonava que aquella carretera acabava anat a parar a França. Desprès de passar alguns pobles que no ens convencien, vam acabar girant a un trencant a ma esquerra que indicava uns pobles que no sabíem ni que existien. Al principi de tot de la carretera hi havia un túnel i al sortir-ne, vam tenir la sensació d'estar en un altre mon. Ens va aparèixer un paisatge trist i a la vegada fascinant que representava la gran força de la naturalesa. Es tractava d'un bosc de troncs calcinats dels quals estaven naixent fulles d'un verd tant intens que fins i tot brillava sota la llum del sol. En Nico, apassionat de les pel·lícules de por, estava molt content de descobrir aquell paisatge tant estrany i tant en contrast amb aquell dia de cel tan blau que semblava fins i tot fals.

Conduint i conduint, la carretera ni s'acabava ni portava en lloc..Despres de fer bromes sobre el viatge interminable, de cop i volta, va aparèixer un poble amagat entre aquells turons calcinats. Ens vam alegrar ja que, després de tant de camí teníem gana. El poble es deia Agullana.
Una cop aparcats, vam començar a buscar algun bar a on poguéssim esmorzar. No en vam trobar cap. Al final vaig decidir preguntar a una dona que estava passejant el gos.

-Aquí davant teu!-va exclamar mostrant-me el cartell de "bar". Era tant discret que no l'havíem vist.
En Nico es va sorprendre molt al descobrir que darrere d'aquella petita i discreta porta hi havia una sala tan gran amb el sostre tan alt, que les taules col·locades al centre semblaven de joguina. També hi havien futbolins i una taula de billar, als quals vam jugar desprès d'haver esmorzat.
Finalment, després d'una petita passejada per el poble vam decidir tornar. En Nico estava molt content.

Aquell dia ens va demostrar que la felicitat resideix en les coses senzilles, en prendre's el temps de viure i prou, sense pensar, sense planificar-ho tot i sobretot rient molt a cada moment.